Lasciu

La luxúria sempre ha guiat els meus senders. Mai m’he penedit de les coses que he robat o de les mosses que he empaitat. No obstant, la tradició cristiana de la meva família m’ha empès a confessar-me de tot el que pensava nociu per al meu esperit. El mossèn, quan em veia entrar al confessionari, esbufegava sense mesura, doncs sabia el que l’esperava. La meva llista setmanal de pecats era inacabable, i la meva obsessió per enumerar-los tots allargava cada sessió fins a l’exhauriment del confessor, que m’acabava demanant que resumís les meves entremaliadures i evités de donar-li detalls com ara de quin color eren les últimes calcetes que havia estripat. Jo sempre procurava de no oblidar-me de res, i feia llistes de les accions, pensaments, sentiments o desitjos cristianament incorrectes. D’aquesta manera, pensava, segur que Déu em perdonarà i podré anar al cel. Per això, després de morir esclafat dessota la torre de Pisa, vaig quedar estupefacte al veure que enlloc de trobar-me amb Sant Pere, qui tenia al davant era Hades, el Déu dels inferns. Jo diria que se li escapava el riure per sota el nas mentre em comentava que no havia anat cap al cel perquè en una de les penitències m’havia descomptat i enlloc resar 30 parenostres només n’havia resat 29. Es veu que això és molt greu, i ara em toca pagar-ho durant tota l’eternitat. A la vella usança grega, la meva pena té una relació simbòlica amb els meus mals. Estic condemnat a presenciar orgia de vi i sexe rere altra. En algun moment del procés, una mirada lasciva i un dit que sensual s’arronsa em conviden a participar-hi. La meva desgràcia ocorre inevitablement en el moment en què estic a punt de tocar un pit o un cul, perquè llavors tothom desapareix per aparèixer cent metres més enllà. Hom pot pensar que la solució és l’onanisme, però haig de confessar que ho trobo una porcada.